miércoles, 14 de noviembre de 2012

«In illo tempore...»


Sóc una persona complexa: rara em deien no fa molt. I, no sé quanta gent ho pensarà això de mi, rar pot ser sinònim d'interessant, inclús d'atractiu. No sé fins a quin punt se'm aplicarà a mi açò però, al intentar pensar objectiu d'aquest petit i obert diari, blog se'n diu ara m'ha vingut a la ment al buscar-li títol, per que sí: soc un intent de matemàtic (ja vorem com avança la carrera) que ha fet llatí.
«En aquell temps» Es una locució molt litúrgica, entre altres usos que els filòlegs li puguen donar, la finalitat de la qual és, òbviament, situar-nos en el temps en que transcorre allò que contarem a continuació. El temps. Parlant de llatí i de temps, també en passa pel cap la locució de Virgili: Tempus fugit, «sed fugit interea fugit irreparabile tempus» (Però fuig entre tant, fuig irreparable el temps, en Publius Vergilius (36-29 a.C.), Geòrgiques, Llibre III). Igual haguera sigut més apropiada com a títol aquesta altra locució, però açò no es un llibre: son les idees soltes que se m'ocorren i que a algun lloc les hauria de deixar, a falta d'altres llocs millors. I aquella m'ha vingut primer.
El temps fuig, s'escapa. En menys d'una setmana passaré la barrera psicològica dels 25: els nombres pars son bonics, però això d'acostar-se ja (ja!) els 30, per molt parell que sigui... fa por. Por el vore com va passant el temps i no tot està com planejaves: quasi 26 i amb tantes coses començades i a mig fer...
El consol que em queda es que he sigut,... puix com deia abans, interessant. Podria resumir el currículum ara però no cal, si algú té curiositat que pregunte. Però, com tanta gent, vas intentant i et vas equivocant. Canvies i intentes corregir els errors, la qual cosa no té res de roí, ja deia Mahoma que «qui no s'equivoca mai, és perquè mai no fa res», però mentre passa el temps, les accions les podem corregir però el temps no el podem frenar.
Cada volta que felicite a un "quinto", sobre tot al amic Carlos (que just compleix quinze dies abans que jo) em faig aquesta mateixa reflexió, però el que està apunt de complir soc jo i la reflexió es personalitza com mai: el temps corre, però jo no sé si còrrec amb ell. Perquè un dels meus grans vicis o virtuts, qui sapes voler contemplar massa el temps, en part per voler viure'l amb intensitat i perfecció, però això, al temps mateix, li importa poc: ell passa sense més, avança i les coses i tasques se'ns acumulen, fas tant on havies d'anar, tot per voler fer etern un moment, que ja per definició no ho pot ser.
Algú em deia que els músics, els artistes som així: bohemis. Pot ser. Però, de nou, açò no impedeix que el temps passa.
¿Què fem? Jo per mi ja voldria trobar la manera d'organitzar-me millor, de saber aprofitar el temps realment com és i no com voldria que fos: vint-i-sis anys després, encara no he trobat la forma de fer-ho... ni la persona a prop que m'ajude a controlar-me (però son tantes les coses que haig de controlar...)
Al menys, i tal volta em conforme amb poc però no sé si cal molt més, intente traure-li trellat al poc o molt temps utilitzat. Trellat és una paraula que m'agrada del meu valencià de poble.
Arribarà el final dels meus dies, arribarà el judici. I quan es pense en mi, no sé si es pensarà en els minuts o en les hores que vaig utilitzar per a tal o qual cosa o si vaig aconseguir aquest o l'altre títol, grau o diploma. Però si algú pensa en mi dient que "era una persona de trellat", es que aquell temps esmunyedís no ha estat massa desaprofitat, no?
Altra cosa serà vore que es el trellat, però això ja, un altre dia...

1 comentario:

  1. Ei, tens tota la raò, el temps passa molt ràpid i no podem controlar-lo tot, ni tan sols la vida serà com la pensem,jo des dels 47 ja t'ho puc ben dir: miraràs enrere i et sentiràs ben content i satisfet del viatge fet; tot en pasant la edat de les exigències socials, ¡seràs tan lliure! i les coses es veuen molt més divertides que abans! disfruta! en tens 25! ( o encara no)¡i ja no tens que fer el servei militar! petoneeets

    ResponderEliminar